Donatella Di Pietrantonio novel·la el silenci comunitari després d’un crim

Comença la pandèmia de covid i l’Amanda torna a casa la mare, a un poble dels Abruços. Ha canviat i la il·lusió que tenia quan havia marxat a estudiar a Milà ha desaparegut. Quasi no parla, i la mare, Lucia, pateix.

“Marxar o tornar d’un petit poble de províncies és un dels temes que tanta gent que viu a l’interior es planteja en algun moment, sovint un dubte continu no resolt”, explica Donatella Di Pietrantonio (Arsita, Itàlia, 1962) sobre l’arrencada de L’edat fràgil (Edicions 62/Duomo, premi Strega 2024), i afegeix que “la majoria volen marxar, però n’hi ha que no s’integren a la gran ciutat i, com l’Amanda, tornen per buscar les respostes dins d’ella”. L’escriptora no té la solució, perquè “l’acció revolu­cionària de la literatura és, pre­cisament, trobar les preguntes, fins i tot les més incòmodes”.

La tornada de l’Amanda serveix a la narradora per “desenterrar el passat que ningú va voler anomenar, el silenci que tota una comunitat havia mantingut sobre un fet que es considerava inconcebible que havia succeït en aquella muntanya: un doble femini­cidi, i una supervivent”. Aquest trauma col·lectiu en un entorn idíl·lic –un fet real que va tenir lloc el 1997 a la regió de l’autora– “va demostrar no només que aquest nostre lloc no era segur, sinó que no hi ha cap lloc al món que sigui realment segur per a les dones”.

Lee también

Un altre tema central és la relació intergeneracional, entre l’avi, la mare i la filla: “M’interessava mostrar com aquesta petita comunitat de pagesos, de pastors, passa d’una condició gairebé primitiva, gairebé ancestral, a la modernitat en tres generacions. Ella intenta dissimular i amagar el seu origen rural, començant pel dialecte, al món més enllà de la seva vall tan tancada, tan petita, que té tan enganxada. També és la meva història, naturalment. Vol alli­berar-se d’aquell món tan rural però s’hi queda, atrapada entre el seu pare i la seva filla, com els passa a tantes dones de mitjana edat, però quan un cos rep tantes ten­sions de direccions oposades es pot trencar”.

En la ficció, el crim passa en un càmping que acaba sent propietat de la Lucia: “El terreny representa aquell trauma, que va ser personal, familiar i de tota la comunitat, però no s’ha metabolitzat. Com que la comunitat no ha verbalitzat aquell passat, el càmping es va degradant i és vandalitzat, i finalment serà la tercera generació, la de l’Amanda, la que està menys implicada, qui haurà de decidir el seu futur, ja que ni l’avi ni la mare no arriben a decidir un futur de canvi i transformació”.

En un altre gir argumental, el terreny és objecte de la cobdícia d’un grup hoteler, però el que aconsegueix és justament activar els veïns: “Itàlia, i el meu territori en particular, viu molt intensament aquest conflicte entre obrir-se al turisme, que acaba convertint-se ràpidament en massiu, o intentar protegir un territori que és fràgil, com els personatges humans de la novel·la. El fet d’haver deixat obert aquest final és simptomàtic i rebelador que no hem trobat la solució i oscil·lem entre dos pols, quedar-nos amagats en aquests llocs preciosos que ningú més que nosaltres coneix i protegir el territori o obrir-nos a aquest turisme que podria aportar riquesa, però el que sí que farà serà exposar el territori a greus perills”. “Desitgem un turisme lent, de qualitat, que respecti els llocs i el medi ambient, però és un equilibri realment molt difícil d’aconseguir”, insisteix l’escriptora.

Di Pietrantonio retrata una mare insegura, amb un fort sentiment de culpa “que té una causa superficial i una altra d’oculta”, assegura: “La part superficial podria tenir a veure amb el fet que el dia del crim ella havia anat al mar i no va convidar la seva amiga Doralice, que va patir el trauma encara que sobrevisqués, però la Lucia no ho va fer expressament, així que encara que senti culpa, no està justificada. Però quin és, en canvi, el sentiment profund de culpa que té? Doncs que s’avergonyia de la Doralice perquè parla en dialecte, no sap nedar, és maldestra, i ella vol treure’s de sobre l’etiqueta de ser una noia de poble filla de pagesos”. L’escriptora, de fet, recorda que “la unificació política d’Itàlia no ha correspost a una unificació real, encara que la llengua italiana com a llengua nacional ho faci semblar. Per sota queden els dialectes, que són moltíssims i sovint molt diferents, i això té conseqüències, perquè els que vam néixer en territoris de l’interior se’ns va demanar una competència lingüística en italià, però a casa, amb les famílies, als pobles, parlàvem només en dialecte, perquè els nostres pares, pel baix grau d’escolarització, no parlaven italià, de manera que per a mi, com per a Lucia o Doralice a la novel·la, la llengua materna, la que es parlava en família, era una llengua de la vergonya, i això que jo soc totalment bilingüe i he mantingut un fort vincle amb el meu lloc d’origen”. “Avui –continua l’autora– a Itàlia alguns dialectes tenen una alta dignitat literària, amb forma escrita i una literatura, però d’altres no, perquè els parlen només uns quants milers de persones i estan molt limitats al seu lloc, sense intercanvi amb l’exterior. A més, i en paral·lel, proporcionalment a la pèrdua de població de les zones d’interior, els dialectes van desapareixent”.